entrevista
Donna Leon: «A les novel·les nòrdiques sembla que ningú estigui viu»
L'escriptora estatunidenca ha rebut el Premi Pepe Carvalho 2016 en el marc de la BCNegra
L'autora acaba de publicar "Les aigües de l'eterna joventut", la 25a novel·la protagonitzada pel cèlebre comissari venecià Guido Brunetti
L'escriptora nord-americana Donna Leon guanya l'onzè Premi Pepe Carvalho
Donna Leon | Adrià Costa
Donna Leon (Nova Jersey, 1942) recollia el Premi Pepe Carvalho 2016
aquest dijous, en plena celebració de la BCNegra. És tota una autoritat
en la matèria, una autora respectada i estimada. Malgrat que és
estatunidenca de naixement, se sent còmoda en l'etiqueta de la "novel·la
negra mediterrània", de la qual és un dels grans estendards. Potser és
perquè el gen italià va acabar imposant-se després de més de trenta anys
vivint a Venècia, demostrant-ho amb una actitud que demostra pura
expressivitat, rialla franca i fina ironia. Una veu que s'imposa a la
certesa de tenir 73 anys amb una actitud insubornable.
Acaba de publicar la vint-i-cinquena entrega de les aventures de Guido Brunetti, Les aigües de l'eterna joventut (Edicions 62), una novel·la on el famós comissari venecià ha de resoldre un cas on, a diferència dels altres vint-i-quatre, no hi ha una mort, sinó una dona que viu atrapada en una ment d'una nena de set anys. "Una tragèdia colossal", assegura Leon, mentre arrufa les celles i mou els braços com si fossin aspes de molí. "A pastar fang el mite de l'eterna joventut!". I que visqui la bondat de fer-se vell i cada vegada més savi.
- De títol prou explícit, Les aigües de l'eterna joventut conté una trama que ens fa reflexionar sobre el pas del temps i el pes de la joventut. Donna Leon desmunta aquell tòpic que lloa les virtuts de ser eternament jove. Per què?
- Oh! No m'agradaria gens ser eternament jove! [riu]. Una persona jove està convençuda que és meravellós ser jove, i hi ha molta gent que voldria ser jove per sempre. No ho entenc! En aquest sentit, el llibre és terrible i no s'està per romanços. [pensa uns moments] Crec que és el llibre més pervers que he escrit mai, de veritat. A les meves altres novel·les , el cas comença quan la gent mor. Aquí no. Aquí la protagonista no ha mort.
- Però, almenys la Manuela –la protagonista– no pateix.
- Ah, però encara és pitjor! Ella no pateix, però pateix tothom qui té al seu voltant: la mare, el pare, la família, els amics... I, a sobre, l'he fet guapa i simpàtica. No hi ha res que pugui ser pitjor, creu-me! Perquè ella no sap que, en realitat, està patint moltíssim. Trobo aquest desajust molt interessant.
- Tinc entès que en una primera versió vostè matava la protagonista. Per què l'acaba salvant i dotant-la del càstig d'aquesta infantesa eterna?
- Perquè és molt pitjor convertir-se en algú de set anys per sempre, que no pas morir. Mentre escrivia la primera versió, en arribar a la pàgina cent em vaig adonar que alguna cosa no funcionava, que hi havia un error de plantejament que impedia que el lector sentís empatia amb una persona morta de feia tants anys. Va ser llavors quan vaig canviar el plantejament. D'aquesta manera, ella no té vida... No l'han matat, però li han tret la vida que li pertanyia.
- Aquesta és la vint-i-cinquena història protagonitzada pel comissari Guido Brunetti. Creu que encara té corda per més històries?
- Sí, i tant! Només hi ha una condició per a continuar: que em diverteixi. Si és divertit, ho seguiré fent. I, ara com ara, les històries del comissari Brunetti ho són, i molt.
- S'hauria imaginat que arribaria mai a fer vint-i-cinc llibres?
- Ni parlar-ne. Sempre penso exclusivament en el llibre que estic fent, d'un en un. Ara ja tinc el número vint-i-sis a punt d'acabar, amb el vint-i-set al meu cap!
- Brunetti ha evolucionat des de Mort a La Fenice (Death at La Fenice, 1992). Com ha viscut aquests canvis?
- En Guido ara és més fosc que al principi, com jo mateixa, de fet. En el fons, no deixa de ser una imatge de mi, i els dos hem canviat al llarg de vint-i-cinc llibres. Actualment, des del punt vista intel·lectual, els dos som més pessimistes, amb un punt més fosc. Però personalment també som més feliços.
- A banda d'aquesta foscor adquirida amb els anys, què hi ha de Donna Leon a Brunetti?
- Llegim els mateixos llibres! I els dos gaudim amb la companyia de la gent, ens agrada menjar, la conversa i escoltar els altres quan expliquen històries.
- El fet que vostè no sigui veneciana d'origen creu que li afegeix una mirada molt més interessant al propi comissari?
- Però ell sí que és venecià d'origen [riu]. Pot ser... Brunetti no és un home venecià estàndard: llegeix, no està enganxat al telèfon, està casat, té dos fills. Qualsevol altre home venecià tindria un amant, no llegiria, miraria la televisió, etc. Ell és un intel·lectual dels d'abans, dels que no en queden.
- Ara que parlem de Venècia, en Guido creu que la ciutat s'ha convertit en un parc temàtic. Donna Leon també enyora aquell romanticisme aristocràtic d'anys enrere?
- A partir de les onze de la nit, encara es pot veure la ciutat amb aquesta idea romàntica de fa quaranta anys. Però durant el dia és més difícil de veure-ho, i confesso que no m'agrada gens. A més, ara estem en ple Carnaval i és horrorós [gesticula paorosament]. Hi ha milers de persones en un reduït espai i és totalment impossible circular per la ciutat. Aquest cap de setmana us asseguro que Venècia serà l'infern
- Per una gran coneixedora de Barcelona com vostè, què suposa guanyar el premi Carvalho 2016, amb guanyadors precedents com Henning Mankell, P.D. James, Michael Connelly, Ian Rankin, Petros Márkaris, Maj Sjöwall, Andrea Camilleri o Alicia Giménez Bartlett?
- Uf! Posar-me en aquest gran panteó de noms és una cosa que em fa molt feliç. És un gran honor per a qualsevol escriptor de novel·la negra.
- Coneixia Manuel Vázquez Montalbán i Pepe Carvalho?
- Vaig llegir els primers llibres i em van entusiasmar. Ja s'hi podia veure el sentit de l'humor, una devoció pel bon menjar i que tenia consciència social.
- Ingredients que són característics de la novel·la negra mediterrània, en oposició a la novel·la negra nòrdica. Vostè se'n sent part?
- Absolutament! Jo no sóc una persona de mentalitat nòrdica. Sóc l'oposat. En aquelles novel·les, tots els personatges estan contínuament interessats en el sexe, en beure i en gastar els diners. Per a mi és molt estrany que el plaer sigui tal com el viuen ells, i que sigui a través d'aquesta experiència. Els llibres de la nova novel·la escandinava no parlen de com gaudeixen de les experiències. Em poso molt nerviosa amb aquestes novel·les i no m'ho passo gens bé.
- Potser troba a faltar-hi el nostre optimisme i ironia?
- No ho dubtis. A mi m'agrada parlar de la vida i de les coses que causen plaer. Els personatges de les novel·les nòrdiques no parlen d'aquestes coses. Això no és diversió! Per exemple, a les aventures de Pepe Carvalho la gent s'ho passa bé, riuen, fan bromes, pensen en coses interessants. De la mateixa manera que intento que passi a les novel·les de Brunetti. No hi pot haver més plaer que viure la vida! A les novel·les nòrdiques sembla que no estiguin vius. Ningú aconsegueix mai cap mena de plaer.
- Massa fredor?
- El tema és que a les novel·les nòrdiques em costa d'entendre la relació que hi ha entre la gent: de vegades semblen robots. Brunetti, a diferència dels nòrdics, estima la gent.
- Darrerament, Donna Leon s'ha mostrat molt reivindicativa, esgrimint una gran preocupació pel medi ambient. Pot ser que parli de l'ecologisme en futures novel·les?
- En el proper, el vint-i-sisè llibre, parlaré dels problemes mediambientals que pateix Itàlia. Però, en el futur no ho sé, mai no sé on em portarà la propera aventura. Ara bé: el que he après durant la recerca d'aquesta novel·la que sortirà l'any vinent és molt dolent, pervers. Quan escric una novel·la, no m'importa qui va matar qui, sinó les raons que porten a cometre el crim. El "per què" sempre és més important que el "qui". En aquest sentit, l'ecologia és un gran tema a explorar, perquè és plena de corrupció, escàndols i crims.
- Resulta curiós que a Itàlia encara no s'hagin traduït les novel·les de Guido Brunetti, el comissari venecià més famós de la literatura. Per què?
- Et diré la veritat: no estic gens interessada en ser famosa. No vull viure amb el pes que comporta, perquè no vull que em reconeguin pels llocs. I a Itàlia m'agradaria moure-m'hi com fins ara. Gaudeixo molt vivint en l'anonimat.
Acaba de publicar la vint-i-cinquena entrega de les aventures de Guido Brunetti, Les aigües de l'eterna joventut (Edicions 62), una novel·la on el famós comissari venecià ha de resoldre un cas on, a diferència dels altres vint-i-quatre, no hi ha una mort, sinó una dona que viu atrapada en una ment d'una nena de set anys. "Una tragèdia colossal", assegura Leon, mentre arrufa les celles i mou els braços com si fossin aspes de molí. "A pastar fang el mite de l'eterna joventut!". I que visqui la bondat de fer-se vell i cada vegada més savi.
- De títol prou explícit, Les aigües de l'eterna joventut conté una trama que ens fa reflexionar sobre el pas del temps i el pes de la joventut. Donna Leon desmunta aquell tòpic que lloa les virtuts de ser eternament jove. Per què?
- Oh! No m'agradaria gens ser eternament jove! [riu]. Una persona jove està convençuda que és meravellós ser jove, i hi ha molta gent que voldria ser jove per sempre. No ho entenc! En aquest sentit, el llibre és terrible i no s'està per romanços. [pensa uns moments] Crec que és el llibre més pervers que he escrit mai, de veritat. A les meves altres novel·les , el cas comença quan la gent mor. Aquí no. Aquí la protagonista no ha mort.
- Però, almenys la Manuela –la protagonista– no pateix.
- Ah, però encara és pitjor! Ella no pateix, però pateix tothom qui té al seu voltant: la mare, el pare, la família, els amics... I, a sobre, l'he fet guapa i simpàtica. No hi ha res que pugui ser pitjor, creu-me! Perquè ella no sap que, en realitat, està patint moltíssim. Trobo aquest desajust molt interessant.
- Tinc entès que en una primera versió vostè matava la protagonista. Per què l'acaba salvant i dotant-la del càstig d'aquesta infantesa eterna?
- Perquè és molt pitjor convertir-se en algú de set anys per sempre, que no pas morir. Mentre escrivia la primera versió, en arribar a la pàgina cent em vaig adonar que alguna cosa no funcionava, que hi havia un error de plantejament que impedia que el lector sentís empatia amb una persona morta de feia tants anys. Va ser llavors quan vaig canviar el plantejament. D'aquesta manera, ella no té vida... No l'han matat, però li han tret la vida que li pertanyia.
- Aquesta és la vint-i-cinquena història protagonitzada pel comissari Guido Brunetti. Creu que encara té corda per més històries?
- Sí, i tant! Només hi ha una condició per a continuar: que em diverteixi. Si és divertit, ho seguiré fent. I, ara com ara, les històries del comissari Brunetti ho són, i molt.
- S'hauria imaginat que arribaria mai a fer vint-i-cinc llibres?
- Ni parlar-ne. Sempre penso exclusivament en el llibre que estic fent, d'un en un. Ara ja tinc el número vint-i-sis a punt d'acabar, amb el vint-i-set al meu cap!
Donna Leon. Foto: Adrià Costa
- Brunetti ha evolucionat des de Mort a La Fenice (Death at La Fenice, 1992). Com ha viscut aquests canvis?
- En Guido ara és més fosc que al principi, com jo mateixa, de fet. En el fons, no deixa de ser una imatge de mi, i els dos hem canviat al llarg de vint-i-cinc llibres. Actualment, des del punt vista intel·lectual, els dos som més pessimistes, amb un punt més fosc. Però personalment també som més feliços.
- A banda d'aquesta foscor adquirida amb els anys, què hi ha de Donna Leon a Brunetti?
- Llegim els mateixos llibres! I els dos gaudim amb la companyia de la gent, ens agrada menjar, la conversa i escoltar els altres quan expliquen històries.
- El fet que vostè no sigui veneciana d'origen creu que li afegeix una mirada molt més interessant al propi comissari?
- Però ell sí que és venecià d'origen [riu]. Pot ser... Brunetti no és un home venecià estàndard: llegeix, no està enganxat al telèfon, està casat, té dos fills. Qualsevol altre home venecià tindria un amant, no llegiria, miraria la televisió, etc. Ell és un intel·lectual dels d'abans, dels que no en queden.
- Ara que parlem de Venècia, en Guido creu que la ciutat s'ha convertit en un parc temàtic. Donna Leon també enyora aquell romanticisme aristocràtic d'anys enrere?
- A partir de les onze de la nit, encara es pot veure la ciutat amb aquesta idea romàntica de fa quaranta anys. Però durant el dia és més difícil de veure-ho, i confesso que no m'agrada gens. A més, ara estem en ple Carnaval i és horrorós [gesticula paorosament]. Hi ha milers de persones en un reduït espai i és totalment impossible circular per la ciutat. Aquest cap de setmana us asseguro que Venècia serà l'infern
- Per una gran coneixedora de Barcelona com vostè, què suposa guanyar el premi Carvalho 2016, amb guanyadors precedents com Henning Mankell, P.D. James, Michael Connelly, Ian Rankin, Petros Márkaris, Maj Sjöwall, Andrea Camilleri o Alicia Giménez Bartlett?
- Uf! Posar-me en aquest gran panteó de noms és una cosa que em fa molt feliç. És un gran honor per a qualsevol escriptor de novel·la negra.
Donna Leon. Foto: Adrià Costa
- Vaig llegir els primers llibres i em van entusiasmar. Ja s'hi podia veure el sentit de l'humor, una devoció pel bon menjar i que tenia consciència social.
- Ingredients que són característics de la novel·la negra mediterrània, en oposició a la novel·la negra nòrdica. Vostè se'n sent part?
- Absolutament! Jo no sóc una persona de mentalitat nòrdica. Sóc l'oposat. En aquelles novel·les, tots els personatges estan contínuament interessats en el sexe, en beure i en gastar els diners. Per a mi és molt estrany que el plaer sigui tal com el viuen ells, i que sigui a través d'aquesta experiència. Els llibres de la nova novel·la escandinava no parlen de com gaudeixen de les experiències. Em poso molt nerviosa amb aquestes novel·les i no m'ho passo gens bé.
- Potser troba a faltar-hi el nostre optimisme i ironia?
- No ho dubtis. A mi m'agrada parlar de la vida i de les coses que causen plaer. Els personatges de les novel·les nòrdiques no parlen d'aquestes coses. Això no és diversió! Per exemple, a les aventures de Pepe Carvalho la gent s'ho passa bé, riuen, fan bromes, pensen en coses interessants. De la mateixa manera que intento que passi a les novel·les de Brunetti. No hi pot haver més plaer que viure la vida! A les novel·les nòrdiques sembla que no estiguin vius. Ningú aconsegueix mai cap mena de plaer.
- Massa fredor?
- El tema és que a les novel·les nòrdiques em costa d'entendre la relació que hi ha entre la gent: de vegades semblen robots. Brunetti, a diferència dels nòrdics, estima la gent.
- Darrerament, Donna Leon s'ha mostrat molt reivindicativa, esgrimint una gran preocupació pel medi ambient. Pot ser que parli de l'ecologisme en futures novel·les?
- En el proper, el vint-i-sisè llibre, parlaré dels problemes mediambientals que pateix Itàlia. Però, en el futur no ho sé, mai no sé on em portarà la propera aventura. Ara bé: el que he après durant la recerca d'aquesta novel·la que sortirà l'any vinent és molt dolent, pervers. Quan escric una novel·la, no m'importa qui va matar qui, sinó les raons que porten a cometre el crim. El "per què" sempre és més important que el "qui". En aquest sentit, l'ecologia és un gran tema a explorar, perquè és plena de corrupció, escàndols i crims.
- Resulta curiós que a Itàlia encara no s'hagin traduït les novel·les de Guido Brunetti, el comissari venecià més famós de la literatura. Per què?
- Et diré la veritat: no estic gens interessada en ser famosa. No vull viure amb el pes que comporta, perquè no vull que em reconeguin pels llocs. I a Itàlia m'agradaria moure-m'hi com fins ara. Gaudeixo molt vivint en l'anonimat.
Donna Leon. Foto: Adrià Costa
