dijous, 20 de juliol del 2017

PIB en màxims històrics, ombres en pobresa i atur de llarga durada: l'economia catalana, en 20 xifres

Economia

PIB en màxims històrics, ombres en pobresa i atur de llarga durada: l'economia catalana, en 20 xifres

El Govern preveu un producte interior brut de 240.000 milions d'euros l'any 2018 gràcies al creixement de la indústria, la inversió estrangera i les exportacions

Les dades sobre exclusió social estan per sobre de la mitjana europea mentre es cronifica el percentatge de gent que busca feina des de fa més d'un any

El Govern veu provat que el referèndum no afecta negativament l'economia

| 20/07/2017 a les 12:56h
Port de Barcelona Foto: Adrià Costa

L'Informe Anual de l'Economia Catalana, presentat aquest dijous pel vicepresident Oriol Junqueras, traça un paisatge optimista: el PIB es troba en rècords històrics -223.629 milions d'euros-, les exportacions funcionen a un ritme inèdit i el dèficit públic es va reduint. La felicitat, però, no és completa perquè l'atur de llarga durada es cronifica i les taxes per avaluar la pobresa segueixen a un nivell massa alt en comparació a les dades de la Unió Europea. Aquestes són les 20 xifres que defineixen l'economia del país.

- 2,9% d'increment del PIB: aquesta és la previsió que fa el Govern pel 2017, tot i que ja hi ha estudis com el del BBVA, citat per Junqueras, que aposten per una xifra superior.

- 240.000 milions d'euros: aquest és el valor global del PIB que l'executiu projecta per al 2018, any en què teòricament Catalunya -si el s'imposa en el referèndum- haurà de començar a caminar com un estat independent.

- 4% de creixement de la indústria: si el PIB està en màxims històrics és, en bona mesura, perquè la indústria ha crescut notablement en els últims mesos. Aquest increment és més del doble de la mitjana europea, que se situa en l'1,6%.

- 17.434 milions de despesa dels turistes estrangers: el creixement respecte les dades del 2015 és del 4%. Fins al maig del 2017, l'augment registrat és del 13,6%, fet que fa preveure una nova temporada de rècords. L'any passat ja es van batre amb l'arribada de 18,1 milions de turistes procedents de fora de l'Estat.

- 11,6% d'atur: és la taxa que el Govern preveu tenir a finals del 2018. Suposaria una davallada de quatre punts respecte les dades del 2015.

- 156.000 llocs de treball: per complir amb la previsió i baixar l'atur, l'economia catalana hauria de generar aquest número de llocs de treball.

- 56,9% d'atur de llarga durada: s'ha reduït un 25%, però segueix sent un percentatge alt. Es tracta de la població que busca feina des de fa més d'un any.

- 26,9% de cobertura de prestacions: segons l'informe, lluitar contra la cronificació de l'atur i l'exclusió social. Ara bé, les prestacions d'atur només cobreixen el 26,9% de les persones que no tenen feina.

- 21,2% de taxa de temporalitat: tot i la millora de l'ocupació, la temporalitat segueix pujant. Entre el 2013 i el 2016, el 55,9% de la creació neta d'ocupació assalariada va ser temporal, mentre que a la zona euro només va ser del 34,2%.

- 19,2% de taxa de pobresa: és superior a la mitjana europea, situada en el 17,3%, però inferior a la del global de l'Estat. La taxa AROPE (risc de pobresa i exclusió social) situa les xifres en el 22,5%, inferior a la mitjana europea. Es tracta d'un indicador que complementa l'indicador del risc de pobresa.

- 14,7% de bretxa salarial: és la diferència entre els sous dels homes i les dones, segons les dades presentades pel Govern.

- 25,6% de les exportacions de tot l'Estat: en alguns sectors, aquest percentatge és encara més elevat, com ara els productes químics (47,3%) o la maquinària (28,9%).

- 48.035 empreses exportadores: les principals destinacions són Alemanya, França, Itàlia, Portugal i el Regne Unit, al llarg dels últims anys.

- 62,6% de les vendes, a l'exterior: la tendència es va començar a invertir el 2009, quan Catalunya va començar a exportar més cap a l'estranger que no pas cap a l'Estat.

- 12,1% de superàvit comercial: Catalunya supera en aquest indicador països com Holanda i Alemanya, però queda per darreer de Luxemburg i Irlanda. Es tracta del tercer país europeu que té el superàvit comercial més elevat.

- 5.052 milions en inversió estrangera: el valor del 2016 representa el volum més important de la història. Les actuacions més importants van ser per part del grup Maersk en logística (900 milions), Astra-Zeneca en àmbit sanitari (500 milions) i Vente Privée en comerç electrònic (470 milions d'euros). Catalunya és la quarta regió d'Europa amb més captació d'inversió estrangera. Països Baixos i Luxemburg són els països que més aportacions fan en aquest àmbit.

- 11.000 societats mercantils noves: són les que s'han registrat durant el primer trimestre del 2017. El nombre de dissolucions decau un 9,4% mentre que a Espanya augmenta un 5,7%.

- 79% de reducció del dèficit: s'ha passat del 4,48% del PIB del 2010, amb el final del govern tripartit, al 0,93% del 2016. Això ha fet que la reducció hagi estat de 7.132 milions d'euros en sis anys. La davallada del dèficit de la Generalitat del 2016 suposa el 80% de la reducció de totes les administracions de l'Estat.

- 55,5% dels compromisos executats: bona part de les inversions previstes a Catalunya per part de l'Estat no es van acabar complint. Al cap de l'any, només van arribar 645 milions dels que estaven compromeses.

- 6 comarques en retrocés: la renda familiar disponible bruta per habitant, amb dades del 2014, va retrocedir al Baix Ebre, al Montsià, a la Ribera d'Ebre, als dos Pallars (Jussà i Sobirà) i al Priorat.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

dimarts, 25 d’abril del 2017

La NASA difon la imatge nocturna més precisa de Catalunya

Actualitat

La NASA difon la imatge nocturna més precisa de Catalunya


per Redacció 25/04/2017 
elMón                                               
Imatge del satèl·lit meteorològic Suomi NPP | Ara


El satèl·lit Suomi NPP que va llançar els Estats Units el 2012 és un dels anomenats polars, un satèl·lit que té la capacitat de poder capturar imatges molt més pròximes i precises. Ara, aquest satèl·lit sobrevola Catalunya al voltant de dos quarts de dues, tant al migdia com a la nit, hora local.
 


Per la seva banda, la NASA ha fet públic la intenció que a partir de finals d'any oferiran cada dia una imatge de satèl·lit poques hores després que sigui captada pel sistema. La imatge que s'ha fet pública aquesta setmana, ha estat la més detallada i precisa fins a la data d'avui. Una composició de diferents imatges obtingudes durant l'any 2016 que han tingut l'objectiu de mostrar-nos gràficament il·luminació artificial que generen els humans arreu del món. Cal destacar, que la resolució és tan alta, que s'identifica fins i tot, la il·luminació d'una autopista o d'alguns vaixells de pesca.

Una acció orientada a poder avaluar l'impacte dels períodes de vacances o els canvis relacionats amb migracions en una zona o ciutat concreta i també per avaluar els impactes de conflictes, de tempestes o terratrèmols. Cal esmentar, que la NASA ja va posar en marxa aquesta acció quan va donar lloc l'huracà Matthew a les àrees del Carib i Estats Units.

dimecres, 22 de març del 2017

Cinc-cents juristes a favor del referèndum i dos-cents en contra

País > Principat

Cinc-cents juristes a favor del referèndum i dos-cents en contra

Amb poques hores de diferència apareixen dos manifests amb opinions contràries a la qüestió del referèndum



Una àmplia representació de lletrats catalans s’han unit sota el lema del manifest ‘El Dret per la convivència’ per a mostrar públicament el seu posicionament a favor del dret dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a celebrar un referèndum per decidir el seu futur polític. Entre els signants hi ha professors d’universitat, advocats, procuradors, notaris, registradors i lletrats de les diferents administracions, i volen reivindicar que amb l’actual constitució es pot convocar un referèndum com el que està demanant una àmplia majoria de la societat catalana.
Els juristes signants consideren que el Dret és un instrument al servei de la ciutadania i de la convivència, que ha de facilitar la resolució de conflictes i que ha de canalitzar les reclamacions de tota la societat. ‘Dues terceres parts de la ciutadania a Catalunya i la majoria dels seus representants, estan reclamant poder decidir el seu futur com a comunitat política a través d’un procediment democràtic’, diu el comunicat de premsa enviat als mitjans.
‘El marc constitucional vigent i des del seu principi democràtic, s’empara que la ciutadania de Catalunya pugui discrepar obertament de l’ordre constitucional establert; també, per tant, de la unitat territorial. Per això, és possible que la ciutadania expressi propostes alternatives a través d’un procediment democràtic, com ara un referèndum’, explica el text, que subratlla que l’organització del referèndum és ‘legítima’.
Entre els lletrats destaquen personalitats com Pep Cruanyes, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Joan Queralt Jiménez, catedràtic de Dret penal, Gemma Calvet, advocada, o Joan Vintró, catedràtic de Dret Constitucional.
‘El dret, al servei de les llibertats’Paral·lelament un col·lectiu d’advocats catalans units en la plataforma Llibertats, van presentar ahir al Col.legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) el seu manifest ‘El Dret, al servei de les llibertats’. El text suma dos-cents signants entre els quals destaquen l’ex-rector de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Joan Moreso, l’ex-vice-president del Tribunal Constitucional, Eugeni Gay o l’ex-president de l’Audiència de Barcelona.
Aquest text defensa que fora de la llei no hi pot haver democràcia i que els debats polítics s’han de fer dins del marc legal: ‘El marc jurídic establert en els Estats de Dret evoluciona i ha d’evolucionar pacíficament, dins l’àmbit previst, canviant i adequant el seu ordenament en funció dels signes dels temps i les necessitats bàsiques dels ciutadans, en els quals resideix amb caràcter exclusiu la sobirania l’Estat, de la mateixa manera que en totes les democràcies del nostre entorn’.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

¿Quina és la població de Catalunya amb més botigues?

ESTUDI DE LA GENERALITAT

¿Quina és la població de Catalunya amb més botigues?

Catalunya té un total de 101.319 comerços


¿Quina és la població de Catalunya amb més botigues?
JORDI COTRINA
EL PERIODICO
J. M. BERENGUERAS / BARCELONA
Dimecres, 22 de març del 2017 - 17:22 CET
Catalunya té 101.319 comerços i 86.418 empreses comercials, mentre que la densitat comercial mitjana és de 13,47 establiments per cada 1.000 habitants. Així ho assegura el primer cens d'establiments comercials de Catalunya elaborat per la Generalitat i que s'ha presentat aquest dimecres.
De l'estudi es desprenen qüestions com quina és la població de Catalunya amb més botigues, però també quina població té més densitat. Al contrari del que pugui semblar, en la segona qüestió no hi surten les grans ciutats capitals de província.
L'estudi calcula la tipologia de les botigues. Així, el 34% dels comerços catalans són d'alimentació, seguit dels establiments dedicats a l'equipament de la persona, 18,26%, i dels comerços d'equipaments de la llar, 16,92%. A Catalunya hi ha 217 empreses comercials que facturen més de 50 milions d'euros, mentre que el 82% de les empreses facturen menys de 600.000 euros. A més, el 91,9% de les empreses comercials són unipersonals o tenen fins a cinc treballadors, mentre que un total de 176 empreses tenen més de 500 treballadors.

CIUTATS AMB MÉS BOTIGUES

En xifres absolutes, la ciutat de Barcelona té la majoria dels establiments, 26.144, encara que és Girona el municipi de més de 75.000 habitants amb una densitat comercial més gran, 16,67 establiments per cada 1.000 habitants.
Després de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat té 3.005 comerços, mentre que Terrassa (2.626) i Sabadell (2.591) la segueixen de prop. El rànquing es completa amb Badalona (2.264 botigues) i Lleida (2.192).

POBLACIONS AMB MÉS DENSITAT COMERCIAL

El cens també revela els municipis (exclosos els de menys de 1.000 habitants) amb una densitat comercial més gran. El que lidera la llista és la Jonquera, amb 80,78 establiments per cada 1.000 habitants, seguit de Bossost (50,76 est./1.000 hab.), Sort (/35,76 est./1.000 hab.), Camprodon (35,12 est./1.000 hab.) i Castell-Platja d’Aro (32,18 est./1.000 hab.).

divendres, 3 de febrer del 2017

Què passarà si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?

País > Principat

Què passarà si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?

Creixen les amenaces d'una possible intervenció directa de l'autonomia per part del govern espanyol



El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, rebut pels Mossos d'Esquadra al Palau de la Generalitat.
El govern espanyol pot intervenir la Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir les seves funcions? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la força? I com reaccionarien els ajuntaments i els ciutadans? I els mossos d’esquadra?
Aquests darrers dies han crescut els rumors, les amenaces i les opinions sobre la possibilitat d’una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. El govern de Rajoy ha anunciat que està disposat a prendre les mesures que calgui per impedir el referèndum. Els mitjans espanyols apunten fins i tot a filtracions sobre una possible suspensió de l’autonomia catalana. Però és possible, això?
Molt poc fonament jurídic
L’autonomia forma part del marc jurídic espanyol. El dret d’autonomia és consagrat a l’article 2 de la constitució i els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.
El govern espanyol ha insinuat dues possibles vies d’intervenció. La més habitual és la de l’article 155, però també podria aplicar el famós i polèmic article 8.
L’article 155 diu:
«1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.
  1. Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.»
I l’article 8 diu: «1. Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.»
Tindria valor jurídic una suspensió de l’autonomia?
Fa de mal saber. La justícia espanyola té forts lligams amb el poder polític i, per tant, és probable que validés l’actuació del govern. Però, així i tot, l’argument jurídic seria molt feble. L’article 155 parla de ‘compliment forçós’ per part de les autoritats autonòmiques i diu que el govern espanyol donaria instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. Fet que descarta, òbviament, de substituir-les o de dissoldre’n les institucions. Aquesta mesura només es podria aplicar a partir d’una interpretació molt abusiva, i per tant molt discutible, de la constitució espanyola.
Pel que fa a l’article 8, és evident que l’actuació de l’exèrcit significaria un trasbals enorme a escala europea, impossible d’acceptar per la Unió. De fet, els tribunals europeus, com es va veure en el cas de l’edifici de la PAH de Salt, poden interpretar les lleis espanyoles i paralitzar decisions. Podrien intervenir també en cas de suspensió o dissolució de l’autonomia. Caldria, però, demanar-ho.
Dissolució o substitució?
El buit legal suscita el dubte respecte de les conseqüències d’una intervenció de l’estat sobre l’autonomia. Només hi ha dues possibilitats plausibles:
—La substitució del president de la Generalitat per un president triat des de Madrid i que no hagi passat per les urnes.
—La dissolució completa i la liquidació de la institució.
La liquidació sembla molt difícil. Deixant de banda els debats institucionals —perquè paralitzaria completament la vida quotidiana al Principat—, la Generalitat té el paper clau d’ordenar i prestar la majoria dels serveis que reben els ciutadans. Dissoldre-la implicaria dificultats operatives molt grosses. Els mestres, per exemple, són funcionaris de la Generalitat. I també els metges, del Servei Català de la Salut. Passarien automàticament a ser funcionaris de l’estat? Com en controlaria les plantilles l’estat? Quina cadena de comandament i decisions improvisaria?
Jurídicament, la dissolució de la institució també tindria greus problemes. Les autonomies són estat, juntament amb les institucions ‘centrals’ i les municipals. I tots els territoris tenen autonomia. La constitució no preveu un territori sense autonomia. Ben al contrari, car l’article 2 ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes’.
Substituir el president per un president titella, l’opció més probable
La sortida més probable, doncs, seria de substituir el president de la Generalitat i els alts càrrecs per persones escollides directament a Madrid. Seria un fet evidentment greu i també portaria dificultats importants, però no tant com la solució anterior.
El maldecap més gros seria trobar un polític o una personalitat pública, un banquer famós o un empresari de prestigi, que s’avingués a substituir, emparat per la força de l’estat, el president de la Generalitat. No és difícil d’imaginar que les conseqüències personals per a ell i per a l’empresa o associació que representés serien molt greus. I això comptant encara amb la possibilitat que aquests nomenament fos efectiu. Perquè la segona part de l’equació és la reacció de la Generalitat a un decret de dissolució. I segurament no ho faria fàcil.
La insubordinació institucional
El fet més sorprenent de les opinions que arriben des de Madrid és que consideren cosa feta que un decret d’intervenció de la Generalitat seria respectat submisament per Catalunya. I aquí la pregunta és molt simple: què passaria si no?
Imaginem-nos la situació. El govern espanyol decreta la intervenció de la Generalitat, però el president es nega a abandonar el Palau i referma solemnement la seva autoritat. Els diputats continuen reunits al parlament. I els mossos patrullen pels carrers. I els mestres van a les escoles. I…
Imaginem-nos que immediatament després reaccionen els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les associacions de tota mena, empreses, clubs, etc., que aproven mocions proclamant solemnement que només reconeixen l’autoritat del govern i el parlament legítims i que rebutgen la intervenció espanyola.
De què serviria, en aquestes condicions, un decret signat a Madrid nomenant un president diferent i desautoritzant el president escollit? El precedent d’Itàlia, que invoquen alguns polítics espanyols, on la Unió Europea va imposar un president no votat, és clarament diferent: allà els partits polítics ho van acceptar. Però no sembla que la majoria del Parlament de Catalunya avui estigui disposat a acceptar una proposta d’aquest estil.
El xoc de trens
Amb això aniríem, doncs, de cap al xoc de trens. Dues legitimitats confrontades. La Generalitat podria invocar la constitució espanyola i el govern espanyol també. I si això passés quan ja hagués estat aprovada la llei de transitorietat, encara hi hauria un conflicte de legitimitats sumat a un conflicte de legalitats. Tindríem un president amb el suport de la societat, amb la legitimitat democràtica d’haver estat votat i amb una possible interpretació de la constitució o d’una nova legalitat a favor i un altre president abonat pel govern espanyol i amb una legitimitat que farien recolzar sobre una altra interpretació de la mateixa constitució.
Com es podria resoldre la qüestió?
El xoc de trens presentat així tindria tres components ineludibles, que decidirien quina de les dues legitimitats s’acabaria imposant en un termini probablement curt:
—la reacció popular,
—les finances de les institucions catalanes,
—la reacció de la comunitat internacional.
En l’era de la informació global i de les imatges instantànies, el comportament de la ciutadania tindria una gran importància. Un conflicte d’aquestes dimensions faria aterrar a Barcelona una part substancial dels mitjans de comunicació globals i allò que es veiés al carrer faria la volta al món. Des de manifestacions a barricades, el ventall de possibles situacions és gairebé infinit.
Per una altra banda, les finances són un aspecte clau. La Generalitat haurà de resistir si més no unes quantes hores i segurament uns quants dies. És evident que la primera maniobra que farà el govern espanyol, si no la fa ja ara, serà l’ofec econòmic. Com es poden aconseguir els diners per a resistir és la principal qüestió a resoldre. Que l’agència catalana recaptés els impostos seria la millor via: simplement no enviant els diners a Madrid la qüestió s’hauria resolt. Però això sembla que no arribarà a ser realitat en el període de temps necessari.
El reconeixement internacional, factor clau
Així doncs, l’única solució, i definitiva, va vinculada amb el tercer component: el reconeixement internacional. Si hi ha reconeixement internacional —no pas unànime, però sí d’uns quants països— no serà gens difícil de vendre deute i finançar-se en el mercat internacional. Però això passarà?
Perquè s’esdevingui la reacció internacional s’han de complir dues condicions. Primera, que el govern català la demani i segona, que es proclami la independència, car altrament el conflicte no deixaria de ser un afer interior entre dues administracions espanyoles, tan greu com es vulgui però en definitiva un afer interior.
Així doncs, la intervenció espanyola sobre la Generalitat podria acabar essent, a la força, el disparador de la proclamació unilateral d’independència. Un efecte segurament no desitjat, però alhora difícil d’evitar si es desferma la successió previsible de fets. Per això, els contraris a la intervenció sobre la Generalitat adverteixen Madrid que s’hi pensi molt abans de fer el pas, perquè si el fa no hi haurà marxa enrere, ni per als uns ni per als altres.


[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dijous, 2 de febrer del 2017

Dues escoles de negocis catalanes entre les cent millors del món segons el ‘Financial Times’

Economia

Dues escoles de negocis catalanes entre les cent millors del món segons el ‘Financial Times’

El primer lloc de la llista l’ocupa l’escola francesa Insead, seguida de la nord-americana Stanford Graduate School of Business



Dues escoles de negocis catalanes apareixen entre les cent millors del món de la llista que ha elaborat el diari econòmic britànic ‘Financial Times’, el Global MBA Ranquing del 2017. En concret, es tracta de l’escola IESE, que ocupa el lloc número 10, i l’escola ESADE, que surt al 17. Entre les cent primeres n’hi ha una de l’estat espanyol, la madrilenya IE, que supera les dues catalanes i se situa en el lloc número 8.
El primer lloc de la llista l’ocupa l’escola francesa Insead, seguida de la nord-americana Stanford Graduate School of Business i de la també americana Universitat de Pensilvània. Harvard i l’anglesa Cambridge són quarta i cinquena respectivament, i la London Business School i la Columbia Business School són sisena i setena respectivament.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
Vegeu el llistat ací.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dissabte, 14 de gener del 2017

Quant costa portar un centenar de tancs a Catalunya?

LA CAIXA B  CONTRA CATALUNYA , COM EL 36

Quant costa portar un centenar de tancs a Catalunya?

Els nous contractes tenen una durada mitjana de 52 dies, el lloguer a Barcelona ha pujat un 65,7% en cinc anys i la Generalitat paga més de 300.000 euros per la vigilància de dos immobles buits... entre altres dades ocultes

| 14/01/2017 a les 12:20h

Especial: Les anàlisis de NacióDigital

Arxivat a: Política , anàlisi, 12 d'octubre, lloguer, temporalitat, La caixa B, exèrcit, tancs


«La caixa B» analitza el cost de transport material militar cap a Catalunya | Ministeri de Defensa

La crisi del sistema institucional actual exigeix medicina en forma de transparència. La ciutadania reclama poder saber més, que el coneixement estigui a l'abast de la seva mà i que les parets de l'administració siguin de vidre, com a via per recuperar la confiança i per avaluar millor les polítiques públiques. I el cert és que tant l'Estat com la Generalitat i, cada cop més, el món local s'estan posant les piles. Els barrots que abans protegien els estudis, les dades i els informes desapareixen progressivament, gràcies a les noves tecnologies i a una conscienciació política creixent.

Ara bé, això no implica que la ciutadania estigui més informada. "Hem passat de no tenir notícies a tenir-ne massa, i tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat", alertava ja fa temps el periodista Ramon Barnils. Imagineu ara amb el torrent d'informació que tenim, tot a tocar d'un clic! La feina del periodista, per tant, passa a ser sovint la de filtrar totes aquestes dades i construir-ne un relat. Una tasca de priorització que força a deixar enrere algunes xifres que, tot i fetes públiques, queden emboirades per la immensitat d'internet, ja sigui perquè es consideren secundàries o perquè han estat eclipsades per d'altres.

L'objectiu de "La caixa B" serà fer un tast cada dissabte d'algunes de les xifres i dades de la setmana que, tot i interessants, han passat desapercebudes, la majoria vinculades a la gestió pública que ens afecta directament. Fins i tot amb un repàs d'algunes de les contractacions públiques més curioses dels darrers dies, per ser més conscients de amb què es gasten els recursos els governants. I ja us avanço que les despeses i actuacions de l'exèrcit es trobaran sovint en el punt de mira, com es pot comprovar ja tot seguit.


125.000€ per dur tancs a catalunya

L'Exèrcit de Terra espanyol va quedar reorganitzat formalment l'1 de gener. Per raons oficialment operatives i d'eficiència, entre altres canvis, el Regiment de Caçadors de Muntanya Arapiles 62, amb base a Sant Climent Sescebes (Alt Empordà) i el Bruc, s'integrava a la Brigada Orgànica Polivalent Aragó I. Una reorganització complexa d'entendre per al personal civil que comporta, per exemple, que arribin un centenar de tancs a la caserna empordanesa. Un trasllat que, segons ha admès el govern espanyol en resposta a la diputada del PDECat Míriam Nogueras, costarà uns 125.000 euros a l'erari públic.

Molt o poc? Tot depèn de amb què es compari. Aquesta mateixa setmana, la conselleria de l'Interior ha licitat per una mica menys -108.568,99 euros- la compra de 22 fusells d'assalt per als Mossos d'Esquadra i l'Exèrcit de l'Aire ha contractat recentment per 184.730,01 euros un servei d'assistència per al desenvolupament i manteniment de les seves pàgines web. Lluny, en tot cas, dels 2,5 milions d'euros en fundes de cascos que està disposat a gastar-se l'Exèrcit de Terra, en un contracte licitat recentment.

3.837 militars el 12-O

La cabra de la Legió, Miura, davant dels reis d'Espanya. Foto: Europa Press


Seguint amb temàtica militar, l'última desfilada militar del 12 d'octubre va ser deslluïda: només van poder volar 25 dels 56 avions previstos, per raons metereològiques. Tot i això, segons una resposta del govern espanyol a Units Podem, van participar en l'acte fins a 3.837 efectius de les Forces Armades. Amb quin cost? Els que venien de fora de Madrid van rebre dietes per a la manutenció equivalents a tres dies i mig (quatre, per als de Ceuta).

51,8 dies per contracte

L'atur està caient paulatinament. Ara bé, com denuncien alguns partits i sindicats, a costa d'una major precarietat i temporalitat. Així, segons concreta l'executiu central a una pregunta del PSOE, la durada mitjana de les noves contractacions el primer semestre del 2016 va ser de 51,8 dies, un 37% menys que el 2006, quan era de 82,2 dies. El 26% dels nous contractes firmats fins el juliol de l'any passat eren d'una setmana o menys i el 37,9% d'un mes o menys. Potser part de la raó la podem trobar en el fet que, com també admet el govern espanyol -aquest cop a pregunta de Compromís-, el primer semestre del 2016 fins a 377.436 treballadors van ser contractats per ETT per ser cedits a empreses usuàries, una xifra un 24,5% superior al mateix període del 2015.

+ 65,7% cost del lloguer

Foto: Adrià Costa


Ja vam avisar a principis d'any: Barcelona està vivint una bombolla del lloguer. Un nou estudi -aquest cop, del portal de cerca de pisos Mitula- ho constata de nou, ja que, segons apunta, el cost del lloguer hauria pujat a la capital catalana un 65,7% en cinc anys, dels 892 euros de mitjana el 2012 als 1.478 aquest inici d'any. Un increment superior als d'altres ciutats de l'Estat, per bé que el preu a Palma ha crescut també més d'un 40% i a Madrid prop d'un 20%, en el mateix període.

84,5% antibiòtics inútils per faringitis

La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, ha generat polèmica amb la idea d'augmentar el cost del copagament de les medicines per als jubilats. Malgrat que l'anunci no pretenia resoldre aquesta qüestió, el cert és que l'excés de medicació és un problema de la societat occidental actual. Ho demostren nombrosos informes, un dels quals fet públic per l'institut de recerca IDIAP amb dades preses el 2015 a centres d'atenció primària d'arreu de l'Estat que indica que el 84,5% dels antibiòtics prescrits en casos de faringitis i el 69,8% dels prescrits en infeccions respiratòries del tracte inferior (com bronquitis o pneumònia) són innecessaris. Amb les conseqüències negatives per la salut que això comporta i sense comptar amb els casos d'automedicació...



I ara, algunes contractacions destacades que s'han obert a licitació o s'han adjudicat els últims dies:


7.989.993€

Quasi vuit milions d'euros és la quantitat que es gastarà el departament de Presidència per a la gestió i inserció d'anuncis a mitjans impresos relatius a campanyes de publicitat institucional i de redaccionals informatius, durant el 2017, a través d'un contracte adjudicat a Focus Media, SL. Són tan sols 4.000 euros més que l'any passat.

2.287.273€

Mantenir a ratlla els insectes i les rates de les clavegueres de Barcelona no és fàcil... ni barat. Li costarà quasi 2,3 milions d'euros durant dos anys a l'Agència de Salut Pública de Catalunya, que ha contractat l'empresa Lokimica SA per a aquest servei, que haurà de vetllar per una xarxa de 1.648 quilòmetres.

303.062€

El manteniment de grans edificis no és una tasca senzilla, fins i tot quan aquests estan buits. I és que el Govern pagarà més de 300.000 euros a l'empresa Enerpro pel servei de vigilància permanent -24 hores al dia- a dos immobles desocupats propietat de la Generalitat, aquest 2017. Tenen més de 3.000 metres quadrats cadascun i es troben a la Rambla i al carrer d'Avinyó, a Barcelona.

242.000€

Us heu preguntat mai quan costen els recol·lectors de saliva que usa la policia per fer proves de detecció de drogues a la carretera? Si qui us ha aturat és la Guàrdia Civil, podeu estar fent gastar uns 4,84 euros a l'Estat, ja que aquest cos ha licitat la compra de 50.000 unitats per un màxim de 242.000 euros.

100.430€

Foto: Josep M. Costa


"Ja ha comprat la Grooooooooooossa!". Segur que aquest Nadal heu aplaudit o heu patit la campanya de la Grossa de cap d'any i, hàgiu pessigat algun premi o no, és possible que trobeu la famosa capgrossa que posa cara a aquest premi durant l'any, ja que la Generalitat està disposada a pagar fins a 100.430 euros pel disseny i implementació d'un pla de presència arreu del territori durant el 2017. Per cert, la producció del famós anunci de l'any passat va costar a l'executiu uns 243.016,4 euros. "I tu, què carai estàs esperant?".

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)


Álvarez-Espejo ofereix mà estesa perquè l'exèrcit torni a participar al Festival de la Infància

3 comentaris

06/01/2017

El despropòsit de l’aeroport Huesca-Pirineos: 95 passatgers en tot el 2016

L'ESPANYA OPULENTA...!!!
Món > Espanya

El despropòsit de l’aeroport Huesca-Pirineos: 95 passatgers en tot el 2016

La infrastructura va costar 60 milions d'euros el 2007 i ja no té pràticament activitat



Captura de pantalla 2017-01-13 a les 20.23.01
Noranta-cinc passatgers en tot un any. Aquest és el registre de l’aeroport Huesca-Pirineos, situat a uns deu quilòmetres de la ciutat d’Osca, segons les dades de trànsit aeri a l’estat espanyol fetes públiques aquesta setmana per Aena. Aquest aeroport és el que va tenir menys passatgers en tot el 2016; el següent amb menys passatgers fou el d’Algesires (136), i el tercer per la cua és el d’Albacete, amb 1.277.
L’aeroport Huesca-Pirineos ha registrat un descens espectacular del nombre de passatgers i d’operacions al llarg d’aquests últims anys. Es va inaugurar el 2007, després d’una inversió de 60 milions d’euros. Des del 2011 pràcticament no té activitat, un cop l’aerolínia Pyrenair va suspendre els vols que hi programava i que connectaven Osca amb Madrid, La Corunya, Sevilla, Palma, València, Gran Canària i Lisboa. Va arribar a tenir una connexió amb Londres Gatwick operada per Monarch Airlines. Però  amb prou feines va superar els sis mil passatgers anuals l’any que va tenir més trànsit.
Perquè fer-se una idea de fins a quin punt és deficitària aquesta infrastructura n’hi ha prou de veure les dades d’explotació del 2014, que va fer públiques El Heraldo: aquell any els ingressos d’explotació van ser de 120.000 euros. Però la despesa va pujar a 3,53 milions, la gran majoria dels quals pel pagament d’amortitzacions. Les pèrdues acumulades són d’unes quantes desenes de milions. Actualment l’aeroport s’ha intentat reconvertir en escola de vol.

Captura de pantalla 2017-01-13 a les 20.18.49

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dijous, 12 de gener del 2017

‘Els independentistes dins Barcelona en Comú som entre un 30% i un 40%’

‘Els independentistes dins Barcelona en Comú som entre un 30% i un 40%’

Militants de base del món dels comuns expliquen des de dins la força i les característiques de l'independentisme en els seus partits



En comú podem
Els sondatges indiquen que un bon gruix dels votants i els militants dels comuns es declaren independentistes. Segons la darrera enquesta, feta pel GESOP i publicada per El Periódico, un 33% de votants de CSQP votaria a favor de la independència, per exemple. És una xifra similar al 32% que recull el CEO. Tanmateix, és difícil que els comuns independentistes tinguin projecció mediàtica, perquè la cúpula dels seus partits es manifesta de manera molt més ambigua.
VilaWeb s’ha posat en contacte amb membres de Barcelona en Comú, Iniciativa i Podem per saber quina força i quines inquietuds tenen els independentistes dins aquestes organitzacions. També hem parlat amb un militant de la CUP de Badalona, una de les ciutats on, a diferència de Barcelona, comuns i independentistes van de bracet.
L’objectiu és fer un retrat més personal i directe que no pas les xifres fredes d’una enquesta. Els hem demanat que expliquin el seu independentisme en primera persona i quins errors es cometen a banda i banda que fan que a hores d’ara l’aliança entre els uns i els altres no acabi de rutllar.
El pes dels independentistes
Josep Maria Armengou és metge, ara retirat, actualment membre de Barcelona en Comú. També forma part del corrent independentista d’Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA). Diu: ‘La meva experiència a Barcelona en Comú és que, quan hi ha hagut una trobada d’aquestes conjuntes, entre un 30% i un 40% dels qui hi hem intervingut ens hem expressat nítidament independentistes. Dins Barcelona en Comú. Jo n’estic convençut: només la independència en el marc del segle XXI (sense fronteres, ni monedes pròpies) pot resoldre qüestions clau, com l’habitatge, la llengua o les infrastructures. La meva experiència és que aquestes xifres es mantenen de fa temps. Després tenim una tercera part que es mou en un marc espanyol i una tercera part que considera que els problemes de Barcelona són els de Barcelona i el debat nacional no el volen. Són reunions, per cert, on la llengua catalana és sempre molt majoritària. 85%. Sempre.’
Xifres similars aporta un altre membre de Barcelona en Comú, Jordi Altarriba, que es presenta així: ‘Potser no sóc independentista des que vaig néixer, però gairebé.’ Fundador del PSAN, després de passar per Nacionalistes d’Esquerres i ICV (on encara és), el gracienc Jordi Altarriba ha acabat a Barcelona en Comú, com una ‘conseqüència natural’ de formar part d’ICV a Barcelona. Diu Altarriba: ‘És difícil de quantificar quants som, perquè no hi ha hagut cap votació per a veure-ho. Però jo diria que dins Barcelona en Comú hi ha un terç d’independentistes. Ho dic per converses i després d’haver analitzat els resultats de les eleccions. Després tenim una quarta part de la gent –per tant, no tant com els independentistes– que són això que ara se’n diu unionistes. Gent que no volen ni pensar-hi, en això. I la resta és gent a qui sembla bé defensar el referèndum, deixant de banda si votaran sí o no.’
Errors a banda i banda
La relació entre els partits independentistes i els dels comuns no sempre ha estat fluida. Els independentistes consultats hi veuen errors a banda i banda, i apliquen altes dosis d’autocrítica.
N’és un exemple José Téllez, militant de la CUP de Badalona. Téllez forma part de l’equip de govern amb Guanyem Badalona, formació que agrupa independentistes i comuns alhora. Fa autocrítica: ‘Sí. Els independentistes fallem. Jo he estat molt crític, perquè després del 9-N i el 27-S una cosa que sembla clara és que s’ha d’eixamplar la base. I l’única manera, tal com està el país, és per l’esquerra. De fet, les enquestes diuen que comuns i independentistes comparteixen projecte de país: habitatge o drets socials, per exemple. Però després del 27-S el procés passa del carrer a les institucions i passen a tenir el protagonisme diputats i govern. El debat entre nosaltres s’ha polititzat massa. Les actituds sectàries són la base de la mala relació. I es veu sobretot a Barcelona: ERC, la CUP i Barcelona en Comú –que, si en miréssim els programes, són els que tenen més coses en comú– s’han distanciat per l’actitud envers el procés. Això ens fa molt de mal, als independentistes. I els comuns haurien de ser capaços de no defugir aquest debat. A Badalona no ho han fet. No l’han aparcat. No l’han defugit amb l’excusa que no és un tema local. Si arracones un tema t’acabarà explotant. Per una altra banda, penso que els independentistes hauríem de tenir una actitud més constructiva i abandonar qualsevol actitud sectària.’
El metge Josep Maria Armengou, de Barcelona en Comú, també veu errors a banda i banda: ‘Tant en l’una banda com en l’altra, la identificació entre social i nacional no es fa prou. Els comuns cada vegada que parlen en clau social haurien de dir que és un problema nacional. I no ho diuen mai. I a la banda dels partits independentistes quan es parla de temes nacionals, es descuiden de posar-hi exemples socials. No ho fan mai. Però és que a la televisió passa igualment: els tertulians no fan el pont.’
Jordi Altarriba, de Barcelona en Comú, diu: ‘Penso que Junts pel Sí va fer una aposta molt forta el 27-S. Tot allò que no era independència es presentava com a unionisme. I no és veritat. Això ha marcat molt Junts pel Sí. Massa. També hi ha un problema d’espai polític, sobretot amb ERC, perquè hi ha persones que poden votar En Comú Podem o ERC, i per tant hi ha una lluita soterrada i les friccions consegüents. Ara, dins ICV, i CSQP, pesa molt un discurs, jo diria que antic, que diu que el nacionalisme és cosa de la dreta. Es fa la lectura que el nacionalisme és cosa de la burgesia, i per tant no hi entrem. Home, si no hi entres no et queixis després que s’ho quedi la burgesia. Per demostrar la teva tesi cedeixes el terreny? No s’acaba d’entendre.’
Badalona com a exemple
Badalona, Ripollet i Santa Coloma són ciutats on, a diferència de Barcelona, comuns i independentistes han estat capaços de fer una coalició. Fernando Gómez és militant de Podem a Badalona i coordinador del districte quart de la ciutat. Vol deixar clar que les declaracions les fa a títol individual: ‘Hi ha un mirall que tots plegats haurien de mirar: Badalona. Simplement que vinguin, i ho vegin. Els independentistes i els comuns. Tots dos. Jo ja ho he dit a Podem. Que vinguin aquí. Que vinguin. Perquè hi ha demagògia a banda i banda, cert, però el mirall de Badalona la trenca del tot, perquè aquí anem plegats. Jo sóc partidari d’una república catalana construïda des de baix, que lluiti per una feina digna i per la salut pública. Un lloc on pagui més qui més té. I per aconseguir aquesta república farà falta ruptura democràtica. Claríssim. La república podria ser independent o federada. Ja veuria què faria, jo. Però tinc clar que la república ha de poder decidir lliurement. Això ho hem aconseguit a Badalona. El consens és República Catalana. En això hi estem tots d’acord. Després, ja ho veurem.’
‘El referèndum s’ha d’acabar imposant’
‘Seria un dels meus somnis fet realitat. Que la gent pogués votar en un referèndum. De moment, sóc partidari de la via acordada, però si no pot ser haurem de veure què fem. Alguna cosa s’haurà de fer’, afegeix Fernando Gómez.
Josep Maria Armengou, de Barcelona en Comú: ‘Jo lluito per la independència. I el referèndum només és l’eina. Hem de vigilar amb els noms, perquè d’entrada si surts al carrer i parles de RUI, la gent no sap ni què és. Evidentment, crec que si es fa un referèndum haurà de ser legal. Perquè ho serà, encara que sigui sota legalitat catalana. Però considero un greu error parlar-ne tant, del referèndum, i no centrar-nos a parlar més de la independència. Hem de vigilar’.
Jordi Altarriba ho veu així: ‘La meva posició és que el referèndum s’ha d’arrencar. I que, tot i que el facis unilateral, acabaràs pactant-lo d’alguna manera. El referèndum s’ha d’acabar imposant. No esperar que l’autoritzin, sinó mantenir una posició molt ferma per fer-lo. No hi posaria un calendari tan just, però s’ha d’exigir per tots els camps. I que arribi un moment que sigui inevitable.’

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]