Els sondatges indiquen que un bon gruix dels votants i els militants dels comuns es declaren independentistes. Segons la
darrera enquesta, feta pel GESOP i publicada per El Periódico, un 33% de votants de CSQP votaria a favor de la independència, per exemple. És una xifra similar al 32% que recull el CEO. Tanmateix, és difícil que els comuns independentistes tinguin projecció mediàtica, perquè la cúpula dels seus partits es manifesta de manera molt més ambigua.
VilaWeb s’ha posat en contacte amb membres de Barcelona en Comú, Iniciativa i Podem per saber quina força i quines inquietuds tenen els independentistes dins aquestes organitzacions. També hem parlat amb un militant de la CUP de Badalona, una de les ciutats on, a diferència de Barcelona, comuns i independentistes van de bracet.
L’objectiu és fer un retrat més personal i directe que no pas les xifres fredes d’una enquesta. Els hem demanat que expliquin el seu independentisme en primera persona i quins errors es cometen a banda i banda que fan que a hores d’ara l’aliança entre els uns i els altres no acabi de rutllar.
El pes dels independentistes
Josep Maria Armengou és metge, ara retirat, actualment membre de Barcelona en Comú. També forma part del corrent independentista d’Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA). Diu: ‘La meva experiència a Barcelona en Comú és que, quan hi ha hagut una trobada d’aquestes conjuntes, entre un 30% i un 40% dels qui hi hem intervingut ens hem expressat nítidament independentistes. Dins Barcelona en Comú. Jo n’estic convençut: només la independència en el marc del segle XXI (sense fronteres, ni monedes pròpies) pot resoldre qüestions clau, com l’habitatge, la llengua o les infrastructures. La meva experiència és que aquestes xifres es mantenen de fa temps. Després tenim una tercera part que es mou en un marc espanyol i una tercera part que considera que els problemes de Barcelona són els de Barcelona i el debat nacional no el volen. Són reunions, per cert, on la llengua catalana és sempre molt majoritària. 85%. Sempre.’
Xifres similars aporta un altre membre de Barcelona en Comú, Jordi Altarriba, que es presenta així: ‘Potser no sóc independentista des que vaig néixer, però gairebé.’ Fundador del PSAN, després de passar per Nacionalistes d’Esquerres i ICV (on encara és), el gracienc Jordi Altarriba ha acabat a Barcelona en Comú, com una ‘conseqüència natural’ de formar part d’ICV a Barcelona. Diu Altarriba: ‘És difícil de quantificar quants som, perquè no hi ha hagut cap votació per a veure-ho. Però jo diria que dins Barcelona en Comú hi ha un terç d’independentistes. Ho dic per converses i després d’haver analitzat els resultats de les eleccions. Després tenim una quarta part de la gent –per tant, no tant com els independentistes– que són això que ara se’n diu unionistes. Gent que no volen ni pensar-hi, en això. I la resta és gent a qui sembla bé defensar el referèndum, deixant de banda si votaran sí o no.’
Errors a banda i banda
La relació entre els partits independentistes i els dels comuns no sempre ha estat fluida. Els independentistes consultats hi veuen errors a banda i banda, i apliquen altes dosis d’autocrítica.
N’és un exemple José Téllez, militant de la CUP de Badalona. Téllez forma part de l’equip de govern amb Guanyem Badalona, formació que agrupa independentistes i comuns alhora. Fa autocrítica: ‘Sí. Els independentistes fallem. Jo he estat molt crític, perquè després del 9-N i el 27-S una cosa que sembla clara és que s’ha d’eixamplar la base. I l’única manera, tal com està el país, és per l’esquerra. De fet, les enquestes diuen que comuns i independentistes comparteixen projecte de país: habitatge o drets socials, per exemple. Però després del 27-S el procés passa del carrer a les institucions i passen a tenir el protagonisme diputats i govern. El debat entre nosaltres s’ha polititzat massa. Les actituds sectàries són la base de la mala relació. I es veu sobretot a Barcelona: ERC, la CUP i Barcelona en Comú –que, si en miréssim els programes, són els que tenen més coses en comú– s’han distanciat per l’actitud envers el procés. Això ens fa molt de mal, als independentistes. I els comuns haurien de ser capaços de no defugir aquest debat. A Badalona no ho han fet. No l’han aparcat. No l’han defugit amb l’excusa que no és un tema local. Si arracones un tema t’acabarà explotant. Per una altra banda, penso que els independentistes hauríem de tenir una actitud més constructiva i abandonar qualsevol actitud sectària.’
El metge Josep Maria Armengou, de Barcelona en Comú, també veu errors a banda i banda: ‘Tant en l’una banda com en l’altra, la identificació entre social i nacional no es fa prou. Els comuns cada vegada que parlen en clau social haurien de dir que és un problema nacional. I no ho diuen mai. I a la banda dels partits independentistes quan es parla de temes nacionals, es descuiden de posar-hi exemples socials. No ho fan mai. Però és que a la televisió passa igualment: els tertulians no fan el pont.’
Jordi Altarriba, de Barcelona en Comú, diu: ‘Penso que Junts pel Sí va fer una aposta molt forta el 27-S. Tot allò que no era independència es presentava com a unionisme. I no és veritat. Això ha marcat molt Junts pel Sí. Massa. També hi ha un problema d’espai polític, sobretot amb ERC, perquè hi ha persones que poden votar En Comú Podem o ERC, i per tant hi ha una lluita soterrada i les friccions consegüents. Ara, dins ICV, i CSQP, pesa molt un discurs, jo diria que antic, que diu que el nacionalisme és cosa de la dreta. Es fa la lectura que el nacionalisme és cosa de la burgesia, i per tant no hi entrem. Home, si no hi entres no et queixis després que s’ho quedi la burgesia. Per demostrar la teva tesi cedeixes el terreny? No s’acaba d’entendre.’
Badalona com a exemple
Badalona, Ripollet i Santa Coloma són ciutats on, a diferència de Barcelona, comuns i independentistes han estat capaços de fer una coalició. Fernando Gómez és militant de Podem a Badalona i coordinador del districte quart de la ciutat. Vol deixar clar que les declaracions les fa a títol individual: ‘Hi ha un mirall que tots plegats haurien de mirar: Badalona. Simplement que vinguin, i ho vegin. Els independentistes i els comuns. Tots dos. Jo ja ho he dit a Podem. Que vinguin aquí. Que vinguin. Perquè hi ha demagògia a banda i banda, cert, però el mirall de Badalona la trenca del tot, perquè aquí anem plegats. Jo sóc partidari d’una república catalana construïda des de baix, que lluiti per una feina digna i per la salut pública. Un lloc on pagui més qui més té. I per aconseguir aquesta república farà falta ruptura democràtica. Claríssim. La república podria ser independent o federada. Ja veuria què faria, jo. Però tinc clar que la república ha de poder decidir lliurement. Això ho hem aconseguit a Badalona. El consens és República Catalana. En això hi estem tots d’acord. Després, ja ho veurem.’
‘El referèndum s’ha d’acabar imposant’
‘Seria un dels meus somnis fet realitat. Que la gent pogués votar en un referèndum. De moment, sóc partidari de la via acordada, però si no pot ser haurem de veure què fem. Alguna cosa s’haurà de fer’, afegeix Fernando Gómez.
Josep Maria Armengou, de Barcelona en Comú: ‘Jo lluito per la independència. I el referèndum només és l’eina. Hem de vigilar amb els noms, perquè d’entrada si surts al carrer i parles de RUI, la gent no sap ni què és. Evidentment, crec que si es fa un referèndum haurà de ser legal. Perquè ho serà, encara que sigui sota legalitat catalana. Però considero un greu error parlar-ne tant, del referèndum, i no centrar-nos a parlar més de la independència. Hem de vigilar’.
Jordi Altarriba ho veu així: ‘La meva posició és que el referèndum s’ha d’arrencar. I que, tot i que el facis unilateral, acabaràs pactant-lo d’alguna manera. El referèndum s’ha d’acabar imposant. No esperar que l’autoritzin, sinó mantenir una posició molt ferma per fer-lo. No hi posaria un calendari tan just, però s’ha d’exigir per tots els camps. I que arribi un moment que sigui inevitable.’
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
