Donna Leon (Nova Jersey, 1942) recollia
el Premi Pepe Carvalho 2016
aquest dijous, en plena celebració de la BCNegra. És tota una autoritat
en la matèria, una autora respectada i estimada. Malgrat que és
estatunidenca de naixement, se sent còmoda en l'etiqueta de la "novel·la
negra mediterrània", de la qual és un dels grans estendards. Potser és
perquè el gen italià va acabar imposant-se després de més de trenta anys
vivint a Venècia, demostrant-ho amb una actitud que demostra pura
expressivitat, rialla franca i fina ironia. Una veu que s'imposa a la
certesa de tenir 73 anys amb una actitud insubornable.
Acaba de publicar la vint-i-cinquena entrega de les aventures de Guido Brunetti,
Les aigües de l'eterna joventut (Edicions
62), una novel·la on el famós comissari venecià ha de resoldre un cas
on, a diferència dels altres vint-i-quatre, no hi ha una mort, sinó una
dona que viu atrapada en una ment d'una nena de set anys. "Una tragèdia
colossal", assegura Leon, mentre arrufa les celles i mou els braços com
si fossin aspes de molí. "A pastar fang el mite de l'eterna joventut!". I
que visqui la bondat de fer-se vell i cada vegada més savi.
- De títol prou explícit, Les aigües de l'eterna joventut
conté una trama que ens fa reflexionar sobre el pas del temps i el pes
de la joventut. Donna Leon desmunta aquell tòpic que lloa les virtuts de
ser eternament jove. Per què?
- Oh! No m'agradaria gens ser eternament jove! [
riu]. Una
persona jove està convençuda que és meravellós ser jove, i hi ha molta
gent que voldria ser jove per sempre. No ho entenc! En aquest sentit, el
llibre és terrible i no s'està per romanços. [
pensa uns moments]
Crec que és el llibre més pervers que he escrit mai, de veritat. A les
meves altres novel·les , el cas comença quan la gent mor. Aquí no. Aquí
la protagonista no ha mort.
- Però, almenys la Manuela –la protagonista– no pateix.
- Ah, però encara és pitjor! Ella no pateix, però pateix tothom qui té
al seu voltant: la mare, el pare, la família, els amics... I, a sobre,
l'he fet guapa i simpàtica. No hi ha res que pugui ser pitjor, creu-me!
Perquè ella no sap que, en realitat, està patint moltíssim. Trobo aquest
desajust molt interessant.
- Tinc entès que en una primera versió vostè matava la
protagonista. Per què l'acaba salvant i dotant-la del càstig d'aquesta
infantesa eterna?
- Perquè és molt pitjor convertir-se en algú de set anys per sempre, que
no pas morir. Mentre escrivia la primera versió, en arribar a la pàgina
cent em vaig adonar que alguna cosa no funcionava, que hi havia un
error de plantejament que impedia que el lector sentís empatia amb una
persona morta de feia tants anys. Va ser llavors quan vaig canviar el
plantejament. D'aquesta manera, ella no té vida... No l'han matat, però
li han tret la vida que li pertanyia.
- Aquesta és la vint-i-cinquena història protagonitzada pel
comissari Guido Brunetti. Creu que encara té corda per més històries?
- Sí, i tant! Només hi ha una condició per a continuar: que em
diverteixi. Si és divertit, ho seguiré fent. I, ara com ara, les
històries del comissari Brunetti ho són, i molt.
- S'hauria imaginat que arribaria mai a fer vint-i-cinc llibres?
- Ni parlar-ne. Sempre penso exclusivament en el llibre que estic fent,
d'un en un. Ara ja tinc el número vint-i-sis a punt d'acabar, amb el
vint-i-set al meu cap!
Donna Leon. Foto: Adrià Costa
- Brunetti ha evolucionat des de Mort a La Fenice (Death at La Fenice, 1992). Com ha viscut aquests canvis?
- En Guido ara és més fosc que al principi, com jo mateixa, de fet. En
el fons, no deixa de ser una imatge de mi, i els dos hem canviat al
llarg de vint-i-cinc llibres. Actualment, des del punt vista
intel·lectual, els dos som més pessimistes, amb un punt més fosc. Però
personalment també som més feliços.
- A banda d'aquesta foscor adquirida amb els anys, què hi ha de Donna Leon a Brunetti?
- Llegim els mateixos llibres! I els dos gaudim amb la companyia de la
gent, ens agrada menjar, la conversa i escoltar els altres quan
expliquen històries.
- El fet que vostè no sigui veneciana d'origen creu que li afegeix una mirada molt més interessant al propi comissari?
- Però ell sí que és venecià d'origen [
riu]. Pot ser...
Brunetti no és un home venecià estàndard: llegeix, no està enganxat al
telèfon, està casat, té dos fills. Qualsevol altre home venecià tindria
un amant, no llegiria, miraria la televisió, etc. Ell és un
intel·lectual dels d'abans, dels que no en queden.
- Ara que parlem de Venècia, en Guido creu que la ciutat s'ha
convertit en un parc temàtic. Donna Leon també enyora aquell
romanticisme aristocràtic d'anys enrere?
- A partir de les onze de la nit, encara es pot veure la ciutat amb
aquesta idea romàntica de fa quaranta anys. Però durant el dia és més
difícil de veure-ho, i confesso que no m'agrada gens. A més, ara estem
en ple Carnaval i és horrorós [
gesticula paorosament]. Hi ha
milers de persones en un reduït espai i és totalment impossible circular
per la ciutat. Aquest cap de setmana us asseguro que Venècia serà
l'infern
- Per una gran coneixedora de Barcelona com vostè, què suposa
guanyar el premi Carvalho 2016, amb guanyadors precedents com Henning
Mankell, P.D. James, Michael Connelly, Ian Rankin, Petros Márkaris, Maj
Sjöwall, Andrea Camilleri o Alicia Giménez Bartlett?
- Uf! Posar-me en aquest gran panteó de noms és una cosa que em fa molt
feliç. És un gran honor per a qualsevol escriptor de novel·la negra.
Donna Leon. Foto: Adrià Costa
- Coneixia Manuel Vázquez Montalbán i Pepe Carvalho?
- Vaig llegir els primers llibres i em van entusiasmar. Ja s'hi podia
veure el sentit de l'humor, una devoció pel bon menjar i que tenia
consciència social.
- Ingredients que són característics de la novel·la negra
mediterrània, en oposició a la novel·la negra nòrdica. Vostè se'n sent
part?
- Absolutament! Jo no sóc una persona de mentalitat nòrdica. Sóc
l'oposat. En aquelles novel·les, tots els personatges estan contínuament
interessats en el sexe, en beure i en gastar els diners. Per a mi és
molt estrany que el plaer sigui tal com el viuen ells, i que sigui a
través d'aquesta experiència. Els llibres de la nova novel·la
escandinava no parlen de com gaudeixen de les experiències. Em poso molt
nerviosa amb aquestes novel·les i no m'ho passo gens bé.
- Potser troba a faltar-hi el nostre optimisme i ironia?
- No ho dubtis. A mi m'agrada parlar de la vida i de les coses que
causen plaer. Els personatges de les novel·les nòrdiques no parlen
d'aquestes coses. Això no és diversió! Per exemple, a les aventures de
Pepe Carvalho la gent s'ho passa bé, riuen, fan bromes, pensen en coses
interessants. De la mateixa manera que intento que passi a les novel·les
de Brunetti. No hi pot haver més plaer que viure la vida! A les
novel·les nòrdiques sembla que no estiguin vius. Ningú aconsegueix mai
cap mena de plaer.
- Massa fredor?
- El tema és que a les novel·les nòrdiques em costa d'entendre la
relació que hi ha entre la gent: de vegades semblen robots. Brunetti, a
diferència dels nòrdics, estima la gent.
- Darrerament, Donna Leon s'ha mostrat molt reivindicativa,
esgrimint una gran preocupació pel medi ambient. Pot ser que parli de
l'ecologisme en futures novel·les?
- En el proper, el vint-i-sisè llibre, parlaré dels problemes
mediambientals que pateix Itàlia. Però, en el futur no ho sé, mai no sé
on em portarà la propera aventura. Ara bé: el que he après durant la
recerca d'aquesta novel·la que sortirà l'any vinent és molt dolent,
pervers. Quan escric una novel·la, no m'importa qui va matar qui, sinó
les raons que porten a cometre el crim. El "per què" sempre és més
important que el "qui". En aquest sentit, l'ecologia és un gran tema a
explorar, perquè és plena de corrupció, escàndols i crims.
- Resulta curiós que a Itàlia encara no s'hagin traduït les
novel·les de Guido Brunetti, el comissari venecià més famós de la
literatura. Per què?
- Et diré la veritat: no estic gens interessada en ser famosa. No vull
viure amb el pes que comporta, perquè no vull que em reconeguin pels
llocs. I a Itàlia m'agradaria moure-m'hi com fins ara. Gaudeixo molt
vivint en l'anonimat.
Donna Leon. Foto: Adrià Costa
